Quarts de vuit del matí. M'aixeco del llit per fer una breu visita al lavabo. Només he de recórrer un metre com a molt... però alguna cosa falla. 1.65 cms cauen de cop sobre el parquet. -Coi, quina caiguda!- penso, mentre inconscientment m'acosto la mà a la cara... una cosa tèbia em rellisca a les mans. Les miro... és sang. Força sang. De fet estic asseguda a sobre d'un bon bassalet de color vermell fosc.

El culpable... el maleit desordre. Vaig arribar i vaig deixar les sabates allà on caiguessin. I si... una sabata m'ha fet ensopegar a les fosques. L'altra, amb el taló de fusta gruixuda s'ha incrustat literalment a sobre de la cella, al pòmul i, principalment, al nas.

No sabia si espantarme, plorar o què fer quan he vist tot el meu cos ple de la sang que rajava del meu nas. El shock m'ha fet netejar allò tan ràpid com fos possible, esperar una estona a què es fes una hora raonable i trucar la nenita H. per si em podia acompanyar a l'hospital. No estava segura de no tenir el nas trencat.

Per sort a la teknon m'han atès ràpidament i els raig-x han acabat de confirmar que tenia una bona sentida, pero res trencat. Això sí, ara vaig pel carrer no aixecant gaire la vista. Tinc un ull de vellut i el tabic del meu nas és el doble de gran... i la gent pel carrer no és gaire discreta. Et mira d'una manera que estic segura que pensen: uff... a aquesta l'han estovat de valent...

I la veritat és que, per desgràcia, sembla més creïble això que no dir que m'ha partit la cara una sabata...

A la tarda recullo la roba per començar a fer la maleta i truco la meva amiga Silvia per avisar-la de les novetats: que marxo dilluns i que.... tinc la cara com un mapa. Però aquesta trucada no ha portat el consol que esperava. Era ella la que necessitava explicar-me coses. Estava ingressada des de divendres amb problemes greus de visió i de l'ensurt la seva mare estava ingressada dues plantes a sobre per problemes cardíacs.

Aviso la nenita H. i tan aviat com podem anem a visitar-la. Està feta pols, ploranera... i és que està a punt de tenir el seu bebé, però no anirà tot com ella volia. La consolem fent-li entendre que no és important com neixi, sino que neixi i ho faci amb salut.

Poc després...a les 8 del vespre ha nascut l'Omar.

Un bon final per un dia que ha començat bastant accidentat.

I fixa't...ben mirat, aquest cop el souvenir dels meus viatges (esguinços, picades, talls, caiguda d'un trineu de sorra amb risc de trencar-me el nas...) ja el porto de casa abans de sortir!