BARCELONEAR A LOS TREINTAYPICO

Un dia normal de feina només trencat pels rumors de reunió de l'empresa amb el comité que després han quedat en un no res... només comptava les hores per veure quan podria marxar d'aquella olla a pressió.

S'obre la porta... una altra visita. No faig ni cas, ja el meu company els ha anat a buscar a recepció. De sobte sento una veu sobre totes les altres, em giro amb la certesa de no haver oblidat aquella veu. És ell, un altre cop ell.

Avui ve com a proveïdor, em saluda, em fa dos petons i em mira. Més dels 2 segons que es mira la gent pel carrer. Ja hi som. No li faig gaire cas, però els meus sentits tornen a estar alerta. Mal senyal.

La reunió segueix el seu curs i jo, fora, deixo que els meus pensaments tornin enrere uns quants anys...

Surten i em fa una pregunta tonta, m'acomiado i adéu siau. Però no... ell torna a entrar a l'oficina i deixa tots fora esperant l'ascensor. Em pregunta on és el lavabo. On vols que sigui? -penso- on sempre ha estat.

S'entreté, sento la màquina del cafè...El conec tant.... Està fent temps. Espera que jo m'acosti a l'office. Però no. Sé perfectament el que està fent i no m'agafarà per sorpresa. Aquella noia innocent va desaparéixer una nit al World Trade Center i ja no tornarà més.

Ell em va fer desconfiada, però també va ser qui va fer-me adonar del que NO voldria. Del que NO voldré mai més.

I un cop més me'n adono que ja no em fa mal... però la cicatriu segueix allà, recordant-me sense parar perquè em vaig deixar ferir d'aquella manera.

Els diners canvien la gent?

I tant que sí! tot i que es tracti d'una misèria, la gent barema l'amistat en funció del que tu tens i ells no..

Avui a l'oficina ens han cridat un a un al despatx del cap... per sorpresa ens han anunciat que teniem paga de beneficis. La de l'any passat va ser tant misserable que ja tots pensavem que aquest any no en tindriem... però no. Aquest any ha caigut un altre cop...i aquest any amb mi s'han portat força bé (la quantitat és a discrecció de la directiva..)

Em crida al despatx el cap i m'ensenya un full -en blanc- amb la previsió d'augment de sou. En blanc perquè encara es negocia... per a això no cal que gastem paper, no?

Mentre m'agraeix l'esforç i el suport d'aquest any m'acosta un altre full (tots dos en anglès, és clar). Amb la sorpresa de l'agraïment no veig res en l' ullada ràpida que hi faig (serà el full típic de ayyyy, que malitos estamos). El meu cap m'interromp els pensaments: l'has vist?

no? el què?

el teu bonus....

ah no, ara el miro... el veig i gairebé boto de la cadira. Oh-my-god! que bé!

Em demana discrecció absoluta perquè no tots tenen el mateix (també perquè sap que les nòmines són de domini públic) i per evitar suspicàcies -especialment en una persona-. Li prometo que no ho faré públic i surto contenta del despatx.

'La' persona en questió m'envia un missatge emergent. Vol saber què m'han donat, si ha estat d'acord amb el meu nou sou del 2008, etc...

Li dic que he promés que no li puc dir... però que està bé, que és més que el de l'any passat però que a mi això no em fa feliç (tinc un problema familiar a sobre que ara no ve al cas)...

Començo a rebre un munt de mala llet... que si és injust, que si jo no protesto, que sempre sóc "polite" i el pitjor... que li faig la impressió que ara li dec fidelitat al cap... per diners!

jo al.lucino. Aquesta persona guanya força més que jo i mai he protestat. És més, me'n alegro...el problema no és d'ella sino meu per acceptar menys diners, li he dit abans que qualsevol decisió personal és injusta i que segueixo pensant el mateix que altres anys, però ella erre que erre amb la seva ceguesa...

què vol que faci? que renuncii a la meva paga de beneficis? que renuncii ella al seu sou, no? és que encara al.lucino.... se suposa que ella és més que una companya... és una amiga amb la que m'explico tot!!!! no m'havia sentit mai tant malament llegint segons quines coses... la gent és tan valenta per e-mail... fins i tot quan les taules toquen una amb l'altra.

El meu esperit nadalenc no deixa que em pugi el còlera... li dic que està equivocada i que ja s'adonarà. Que sé que està cabrejada i que no ho tinc en compte...

però sí... no paro de donar voltes i pensar com un misserable grapat de diners poden canviar tant una persona

i si hagués estat a l' inrevés?.... d'una cosa estic segura... que si m'hauria enfadat amb algú seria amb el meu cap, no amb la meva companya

porca misèria...

No és el meu cas.

No visites, no e-mails, no viatges de negoci... res que pugui fomentar que la llavor creixi.

Rien de rien.

Sort que sóc positivaaaaaaaaaa, si no, estaria "al borde de la depreeeee".

pero jo segueixo amb el meu objectiu... por mis dallonsis que això xuta!

ale,queda dit

Les 18.10.. surto d'uns grans magatzems després de comprar unes espelmes de pastís per l'aniversari de la meva mare i... un soroll ensordidor em perfora els timpans.

Aixeco el cap, veig les llums de nadal que il.luminen el centre de Barcelona... i els maleïts altaveus incrustats a la façana dels magatzems. Uns altaveus d'on surten nadales a un volum que supera qualsevol manifestació de les que passen per la via Laietana.

On és el Sr. Hereu? el cívic Clos? el verd Herrera?... no passen per la plaça Catalunya per parar aquest disbarat? Com els notaris... dono fe que sí, perquè me'ls creuo força sovint quan vaig cap a casa...

El soroll arribava a un volum insultant fins al monument a Companys, més enllà les taules del Zurich mitiguen una mica aquesta ofensa acústica.

Nadal? Sí gràcies.... pero parafrasejant el president Pujol.... això ara no toca!!

Se confirma el fenomeno de masas que es el facebook. Es como las opiniones.. u otras cosas: todo el mundo tiene una (cuenta).

Me dispongo el sábado a contestar todos los comentarios que suscitó mi cambio de 'estado'. No puedo poner que soy feliz sin recibir mil preguntas sobre el por qué... y eso que no había ningún motivo de peso, simplemente me sentía así.

Empiezo a encontrar solicitudes de amistad... una ex-secretaria con la que tuve cero relación en los pocos meses que estuvo en la empresa, el marido de la hermana de una chica que es amiga de mi mejor amiga y que hace unos 7 años nos invitó a pasar la verbena de San Juan en su casa y una chica con 6 amigos en común conmigo... pero no tengo ni idea de quien es, así que le doy el tercer ignorar del día. Subo un poco más y veo un pedazo de foto.. una camisa azul ¿y éste quien es? no recordaba una foto así de mis amigos... subo y es otra petición no detectada... que me produce un estado de shock cuando la veo: viene de Genova... y es Ale.

¡Estupendo! realmente pienso que tiene un detector de mi estado de ánimo. Le añado a mi grupo de amistades virtuales y la euforia que me ha producido hace que me hace atreva a confesar a una amiga lo que debería haberle contado hace exactamente dos meses.

ITGOA 1 - ESABZ 10

El millor per combatre l'stress post-vacacional... és tornar a marxar de vacances. I això és exactament el que penso tornar a fer... marxo el proper dilluns cap a Atenes i d'allà, creueret fins a tornar a Barcelona...

que sí, que sí... que m'ho mereixo. Me'n vaig amb la nenita H., artífex 100% d'aquest inesperat regal d'aniversari, una mica avançat però.... igualment perfecte.

Penso relaxar-me, no pensar en res (o sí), estabilitzar-me després d'aquest grip que m'està deixant fregida i... potser faig un pensament i m'atreveixo a explicar-li a la nenita què em passa... queda una mica estrany explicat així però... si l'hermetisme personificat i una persona tancada es junten... és com demanar que un enginyer faci poesia.

Tot sigui per oblidar el tedi laboral i la sensació d'haver perdut un cap de setmana tancada a casa amb aquest virus estomacal.

Viure sol té molts avantatges (casa teva teu el grau de neteja que tu vols,ni més ni menys, no has de compartir espai, no has de parlar amb ningú si no tens ganes...) però alhora té dos problemes força importants (al menys per a mi..): 1) que si tens ganes de xerrar amb algú i explicar-li les teves coses... només et respon el teu propi eco i 2) la llista de la compra

Sí... és horrible anar a comprar al super. O això, o pagues 3 vegades més que la resta dels mortals.

Per exemple... paper higiènic. Fonamental dins una casa. La lògica et diu que compris 6 rotllos, bàsicament perquè no tens espai i perquè en tens prou per uns quants dies. Dons no... acabes comprant 24... que és l'intèrval que hi ha entre els 6 que necessites i els 48 que voldries per a què et surtin a un preu raonable...

Els ous... otros que tal bailan! ni parlar-ne de comprar-ne 12. No duren tant. I tens el coco tan menjat pel tema col.lesterol, que només en compres 6, és clar.. al doble de preu que els 12. Llavors què? 2 rovells per setmana com a màxim et diuen... això vol dir que 6 ous = 3 setmanes... 3 setmanes???? hi ha ous que durin tant? així doncs la meitat de les vegades acabes llençant els ous a les escombraries o menges truita 3 dies seguits i ja t'has saltat el tema dels rovells..

Les patates... buenooooooooooooo, les patates!!! 4 quilos mínim, les taronges... 4,5 kgs vaig haver de comprar l'altre dia per no haver de pagar-les a preu de caviar... les llaunes de tomàquet, les conserves, els iogurts.... tot tot és de mida familiar!

Quan inventaran raccions per a 'singles' sense que et costin un ull de la cara?

No se suposa que el porcentatge de persones que viuen soles creix cada dia?

doncs ... potser seria moment de començar a canviar les coses!

és clar... que ves a saber qui ha de canviar.... Com em va dir l'antiga gerent de la feina quan em vaig queixar del sou i li vaig dir que així mai em podria comprar un pis: "doncs, casa't! "

... això em va etzibar...

A grans mals... grans remeis